Obtenidas por clonación células productoras de insulina
La obesidad y la diabetes de tipo 2 son uno de los
principales problemas hoy en día, ya que estas enfermedades suelen derivar a
infartos, canceres y neurodegeneraciones.
Pero, por primera vez, se ha conseguido clonar células betas
pancreáticas que son las productoras de insulina, a partir de un paciente que
sufría diabetes de 33 años. La generación de estas células podrá ayudar a
pacientes enfermos de diabetes. Podemos afirmar, que se trata de clonación
terapéutica.
Lo que han hecho científicos de Nueva York y Jerusalén ha
sido tomar el genoma de una célula de la piel de un paciente, introducirlo en
un óvulo y usar el embrión resultante para generar cultivos de células madre. Estas
células madre embrionarias derivadas por clonación están relativamente
inexploradas es por eso que los científicos buscan cual será la estrategia mas útil
para la medicina. Creo que esto es un buen paso hacia delante para la ciencia.
Com ja sabem, el 70% del món és aigua, i l’altra 30% terra. La part
terrestre ha estat ja quasi completament explotada en quant a la seqüenciació
genòmica d’espècies mentre que la part aquàtica, no. Això és degut a que la
fauna marina té un material genètic molt fràgil i per tant no es pot
emmagatzemar o enviar a altres laboratoris perquè es faria malbé. Les mostres
que arriben del mar normalment estan en mala condició i per tant una
seqüenciació acurada del seu genoma seria difícil d’obtenir. A més, com que ja
se sap que hi haurà especies que no arribaríen vives al laboratori, s’agafen
moltes mostres que, al acabar la seqüenciació, moriran.
Si considerem que la meitat dels medicaments provenen de productes naturals i que aquests
només son els productes del 30% terrestre, ens adonem de que hi ha tot un altre
món a explorar i entendre per així poder avançar en la ciència. Hi ha molts
animals marins que, gracies al seu genoma, poden fer coses extraordinàries com
ara regenerar parts del seu cos o inclòs tot el seu cervell! Si aconseguim la
seqüenciació genòmica d’aquests animals potser tindríem una mica més d’una idea
per fer el mateix amb els humans.
"Pot ser que no curem immediatament càncer, però podem salvar el
nostre patrimoni, el patrimoni de l'univers, i quan es pensa en això com que,
el preu no és tan alt," va dir Moroz.
Leonid Moroz és un investigador de la Universitat de Florida i és el primer
científic en seqüenciar el genoma d’un animal marí a bord d’un vaixell a temps
i escala genòmica real. Ell defèn que hauria d’haver-hi una flota de
laboratoris flotants com el seu perquè espècies que podrien aportar un avanç
mèdic, que nosaltres considerem molt important, estan desapareixent
contínuament i si no les atrapem haurem perdut una oportunitat molt única.
El seu laboratori funciona de la següent manera: el primer pas es anar amb
el iot al lloc on es troba la espècie que es vol estudiar i agafar mostres
d’ella. Aquestes mostres es posen al Torrent
Personal Genome Machine System que esta connectat via satèl·lit amb un
superordinador, HiPerGator i aquest emmagatzema les dades. Amb aquest sistema
es va aconseguir seqüenciar 22 espècies (dos de les quals eres un tipus de
meduses molt difícils de trobar) en menys de dues setmanes i dues expedicions.
Después de 15 años desde el descubrimiento de
las células madre embrionarias y tras las versiones en miniatura del hígado y
el cerebro, Juan
Carlos Izpisúa y sus dos equipos (Instituto Salk de California, Centro de Medicina Regenerativa de Barcelona),
en colaboración con el centro de bioingeniería CIBER-BBN y el Hospital Clínic,
han conseguido crear los primeros riñones en 3D. Aunque se encuentran en una
versión parecida a la primera aparición de éstos durante el desarrollo humano,
estos mini riñones abren la posibilidad a futuros trasplantes y a aplicaciones inmediatas
en la búsqueda de tratamientos contra la enfermedad renal.
El amplio equipo de investigación ha logrado
su creación gracias a los dos tipos principales de células madre utilizados:
las famosas embrionarias y las iPS, que se obtienen mediante las células de la
piel. Todas ellas, al encontrarse en las propias células de cada uno generan,
según Izpisúa, “esperanzas de que un día podamos usar nuestras propias células
para regenerar nuestros órganos enfermos” y, de ésta manera, solucionarían
finalmente la escasez de órganos para trasplantes.
